24 de febrer de 2019
Sinodalitat, fer camí en comunió
Resum del treball dels grups:
1-¿Tenim consciència que ens trobem amb una Església poc activa, cansada, poc engrescada? ¿Per què?
La vida de l’Església, al llarg dels segles, ha estat en mans de Déu.
L’Església no només som els d’aquí. En moltes parts del món l’Església viu una gran florida de vocacions i acompanya els més desfavorits. L’Església treballa molt i en molts camps.
Cadascú pot «fer bandera» i engrescar l’entorn a participar els qui encara no formen part de cap grup.
Les persones més grans tenen més temps per dedicar als altres.
Hi ha una manca de “necessitat de Déu” i desconeixement de Déu, sobretot en el jovent.
Els grups joves tenen una visió més positiva de l’Església, perquè veuen que es fan moltes activitats i hi ha molta gent implicada. Si vivim en comunió amb la comunitat serà més fàcil motivar-nos quan sorgeixen dubtes o desencís.
Cal tenir en compte la qualitat i no tant la quantitat.
Molts creients tenen molta empenta, però tot i així cal motivar, engrescar la comunitat.
Cal aprendre a evolucionar al ritme dels signes dels temps. El misteri de l’Església és saber transformar la fe, és a dir adaptar-la als temps d’avui.
Hi ha consciència de distanciament entre la societat i l’Església, una cultura basada en el culte als diners.
La lògica de l’Amor és no esperar res a canvi.
2-¿Experimentem la comunió del poble de Déu que avancem fent camí junts?
D’això en diem Sinodalitat, i és el que volem aprendre a fer a partir d’aquesta assemblea.
Ara ja no hem de fixar-nos en èpoques passades. Ara som menys participants en les celebracions cristianes, però ho fem per iniciativa pròpia.
Cal que l’Església diferenciï allò que és essencial. Cal ser valents i esperonar, com Moisès, el Poble de Déu actual.
Potser ens manca sentit de catolicitat. Arreu del món hi han comunitats cristianes perseguides, o amb un gran ressorgiment de vocacions.
Cal retrobar l’experiència de Déu sempre fidel a l’aliança que es commou quan veu el seu poble desorientat.
No som el grup de Pastoral, Càritas, Catequesi, etc. Som comunitat parroquial, en conjunt. Per això cal potenciar el coneixement entre els grups parroquials.
Costa molt anar junts. Hem d’aprendre a col·laborar, no a competir.
Algunes celebracions poden servir per «evangelitzar», és a dir «donar testimoni»: novena de Sant Fèlix, exèquies, aplecs, Nadal …
3-L’experiència de Moisès i del poble d’Israel que es posa en camí, ¿poden il·luminar el nostre compromís d’animar les comunitats i l’Església diocesana?
Sí. Degut a la situació d’Èxode de la nostra Església, per la inseguretat i la desinstal·lació actuals, s’ha enfortit el llevat de comunió entre els cristians actuals.Cal refiar-nos sols de la Paraula de l’Evangeli com únic motor de la nostra fe per anar acompanyant i ser acompanyats a base del testimoni l’obertura, la pregària i per poder albirar el camí del demà.
Confiar sempre en Déu, que és sempre amb nosaltres.
Fora interessant contactar sovint amb creients d’altres confessions. Com diu el Papa Francesc, cal sortir, estar sempre en camí. Aquesta obertura ens obre noves expectatives d’evangelització.
Podem deixar de ser individualistes.
No ens ha de mancar l’optimisme. Hem de tenir fe i creure en l’acció de l’Esperit de Déu.
L’experiència de Moisès és una resposta a com actuar. Quan siguem més acollidors i compromesos experimentarem l’estimació als altres i trobarem l’espiritualitat a través de la fe que necessita silenci i pregària.
Moisès era el guia del Poble d’Israel. Jesucrist és ara el nostre guia.
4-¿Ens sentim cridats a viure el nostre compromís com a fills de Déu en l’Església?
És perquè seguim aquesta crida que estem en grups a la parròquia.
Déu se’ns revela de nou a la bardissa del món. Déu avui segueix proposant anar a Egipte, a les perifèries. Malgrat el panorama incert i sense saber on ens portarà el camí, sempre ens acompanya el favor de Déu. Som «fills de Déu» i això és molt seriós. ¿En som prou conscients?
Entenem per «fill de Déu» tothom que és compassiu i comparteix.
Ens sentim acompanyats per Déu en la nostra responsabilitat davant les famílies (catequesi, esplai), els necessitats i malalts (Càritas, Tercer Món, Pastoral de la salut…), els joves (confirmació, grups de joves).
5-¿Quines propostes o idees podríem aportar per viure la Sinodalitat en la nostra comunitat parroquial i en la nostra Església diocesana? En la vida celebrativa de la comunitat, en l’aprofundiment de la vida cristiana, en la presència social…
Estem en «terra de missió», per tant ens cal humilitat i paciència. No cercar els resultats immediats.
Cal ser acollidors i oberts als cristians d’altres llocs que cada vegada n’hi ha més.
Però el que farà reeixir la vida de la comunitat serà la pregària junts o individualment, amb la Paraula de Déu o altres textos adients, amb cants o en silenci, cada vegada que ens trobem amb el grup o quan preparem una activitat. Celebrant l’Eucaristia o pregant a casa. Aprofundint en la vivència i participació en l’Eucaristia.
També cal potenciar la formació personal.
Tornar al missatge de l’Evangeli amb una mirada nova.
Per tot això cal que tots els grups practiquem la Sinodalitat, el caminar junts, a les mans de Déu que no trenca la canya esberlada i ens envia el seu Esperit Sant.
Cal buscar relació entre els diversos grups per “crear lligams” i fer comunitat. Especialment valorar els grups de joves i oferir-los participar.
Així, doncs, com a cloenda, la pregària i el retorn a l’Evangeli serà la clau de la Sinodalitat d’ara.
Han participat en les respostes els següents grups: Grup bíblic (8 persones), Acollidors de promesos (8), Estudi d’Evangeli (16), Grup Tercer Món-Mans Unides (9), Comunitat religioses vedrunes (5), Comunitat religioses carmelites (10), Comunitat religioses Santa Anna (20), comunitat religiosos Sagrada Família (2), Grup 30-50 (7), Grup joves (5), Catequistes (12), Pastoral de la salut (12), Càritas (10), Grup obert (10).
Total: 14 grups, 134 persones.